Va ser un mes de juliol. S'apropava el meu aniversari i em van convidar a sopar. Aquell racó i ...aquella taula! era quelcom més que quatre potes que aguantaven un tros de fusta. Aquella taula era el miracle des d'on la realitat es convertia en el suport de l'ànima que em transmetia la seguretat que tanta falta em feia.
Acabava de néixer per fer-me feliç, per deixar que m'hi recolzés , per escoltar-me i entendre tot el que jo sentia en aquells moments.
Avui, després de molts i molts estius, he tornat al mateix indret. M'ha costat trobar la taula (li vaig fer un petit senyal) però finalment l'he reconeguda. Era en un raconet. L'havien vestit amb una roba molt bonica (per dissimular les ferides ja molt antigues, segurament, irreparables) i al seu damunt totes aquelles coses dolces que arrodoneixen un bon àpat .
Me n'he anat contenta.
La meva confident encara és viva i li han assignat una feina lleugera.
No sé pas si m'ha reconegut, però jo diria que el petit pastis de xocolata m'ha esboçat un petit somriure.
Jossie Casanovas
Una descripció d'una delicadesa i sensibilitat extraordinària , els teus records són carícies per l'ànima.
ResponEliminaRaimunda