Tot i que hem recordat molts dels cantants que ens van fer reviure uns moments tan inoblidables, sempre ens en deixarem algun. Aquí va doncs, el meu record per uns quants i demano perdó per tots aquells que m’he deixat pel camí.
M’agradaria fer una menció especial aSALVADOR ESCAMILLA(Barcelona 1931-2008). A partir de l'any 1964, arran del seu programa "Radioscope", de Ràdio Barcelona, es va convertir en el gran promotor de la Nova Cançó catalana. A través d’aquest programava donar la seva primera oportunitat a molts dels cantants que més endavant contribuirien a fer reviure la nostra llengua, massa temps amagada i penalitzada.
He repassat diversos poemes des d’Ausiàs March fins a l’Espriu,Maria Antonia Salvà,Maria-Mercè Marçal, Josefa Contjoch... i les companyes. Tots m’han agradat tant...!
M’he proposat “copiar”i he arribat a la conclusió que, al menys avui, no he pogut fer “aquesta mena de cultura”. Se m’ha fixat, d’una manera tan forta aquesta idea, que no he estat capaç de treure-me-la del cap i per això finalment he decidit no donar-hi més voltes i plasmar-la a veure si així traint-me-la del cap, em deixava un espai i em permetia poder fer alguna altre cosa. Avui, però, no ha estat possible.
En realitat no té títol però ha anat prenen forma a mida que anava llegint, i sobre tot quan més a punyit per sortir és quan llegia Maria-Mercè Marçal.
Un bonic dia de primavera de l’any 2007, tot de companyes dels tallers de literatura vam anar fins a Vila Joana, per submergir-nos en l’atmosfera poètica de Verdaguer. Ens vam asseure sota l’Alzinai vam anar construint un petit cercle de poesia, de sentiment i d’amistat.
Una de les companyes va llegir un poema d’una poeta que no coneixia. Renoi, com em van agradar aquells versos! Poc després va resultar que ella, la poeta, era entre nosaltres, com una alumna més, com una companya més. Va llegir un parell de poemes, vam poder xerrar una mica i em vaig prometre que a l’endemà aniria a comprar aquell llibre. Evidentment estic parlant de la Josefa Contijoch.
El dia 14 de juliol d’aquest any vaig anar a comprar “Congesta” de la Josefa Contijoch. A la parada del bus, em vaig asseure tot mirant el llibre que tant m’havia costat de trobar i mai no diríeuqui va arribar a la parada esperant el mateix bus que jo?No cal que us ho digui oi? És fàcil, ben segur que tothom ho heu endevinat. Ella era allà. Li vaig explicar, vam riure una estona i finalment em va dedicar el llibre.
“Per la Jossie en una trobada plena de casualitat! Una abraçada(des del bus...)”.
Ens hem anat trobant diverses vegades a l’Escola, sempre participant en tot com una més. Ens ha ofert xerrades molt interessants sobre dones poetes, la manera d’escriure poesia i moltes altres. La darrera sobre Maria-Mercè Marçal, em va interessar moltissim, tant pel contingut com per l’exposició de petits detalls que desconeixia, però el que em va impactar i molt, van ser dos poemes, un d’ella i un de la Maria-Mercè Marçal.
D’aqui uns segons em posaré seriosa i els escriuré, però abans deixeu-me que us expliqui una nova “casualitat”. Jo era al bus, venia cansada i pensant que volia fer un treball i que necessitava un d’aquests poemes, concretament el de la Josefa, capficada amb els meus pensaments, a l’hora de baixar del bus m’adono que almeus costat hi era ella. A corre cuita, li dono el meu e-mail i al cap d’una estoneta ja el tenia l'ordinador, amb una noteta que deia: “t'adjunto el meu poema, tal com hem quedat a la nostra oficina del bus”.
I ara sí, ara ens poserem seriosos i anem a veure aquests poemes
Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!
Per dessota l’olivar,
amor sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor
ai!, les butxaques del vent!
Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’oliver!
Maria –Mercè Marçal SAL OBERTA
Llegint el poema “Arbequines de l’amor” de Maria-Mercè Marçal, sense saber com, m’he trobat a la mà la clau que obre aquell calaix que tenim a les golfes, quasisempre ple a vessar. És on hi anem apilant sentiments i emocions que no hem acabat de pair, perquè encara ens fan nosa. He agafat la clau i sense pensar-m’ho gaire, perquè si no, no hi pujo, he pujat a les golfes i n’hi he tret un bocinet de sentiment, expressat en aquestes quatre ratlles que heprocurat amanir amb alguna imatge i una mica de música.
QUAN SIGUEM VELLS(L'OLIVERA)
Quan siguem vells, ens mirarem als ulls... i recordarem tantes coses!
Avui vint-i-tres d’abril 
