He repassat diversos poemes des d’Ausiàs March fins a l’Espriu, Maria Antonia Salvà, Maria-Mercè Marçal, Josefa Contjoch... i les companyes. Tots m’han agradat tant...!M’he proposat “copiar” i he arribat a la conclusió que, al menys avui, no he pogut fer “aquesta mena de cultura”. Se m’ha fixat, d’una manera tan forta aquesta idea, que no he estat capaç de treure-me-la del cap i per això finalment he decidit no donar-hi més voltes i plasmar-la a veure si així traint-me-la del cap, em deixava un espai i em permetia poder fer alguna altre cosa. Avui, però, no ha estat possible.
En realitat no té títol però ha anat prenen forma a mida que anava llegint, i sobre tot quan més a punyit per sortir és quan llegia Maria-Mercè Marçal.
Una veu,
un silenci,
un adéu,
paraules,
gestos,
sentiments,
una música,
melodia
d'un vell record,
llàgrimes
que mai
sortiran del cor,
com una
pluja menuda,
que et va ofegant
a poc a poc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada