ARBEQUINES DE L'AMOR (L'olivera - Quan siguem vells)

ARBEQUINES DE L’AMOR

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!

Per dessota l’olivar,
amor sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor
ai!, les butxaques del vent!

Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’oliver!

Maria –Mercè Marçal
SAL OBERTA

Llegint el poema “Arbequines de l’amor” de Maria-Mercè Marçal, sense saber com, m’he trobat a la mà la clau que obre aquell calaix que tenim a les golfes, quasi sempre ple a vessar. És on hi anem apilant sentiments i emocions que no hem acabat de pair, perquè encara ens fan nosa. He agafat la clau i sense pensar-m’ho gaire, perquè si no, no hi pujo, he pujat a les golfes i n’hi he tret un bocinet de sentiment, expressat en aquestes quatre ratlles que he procurat amanir amb alguna imatge i una mica de música.

QUAN SIGUEM VELLS (L'OLIVERA)

Quan siguem vells, ens mirarem als ulls... i recordarem tantes coses!

L'abraçada amagada,

aquell petó silenciós

i la força d'una mirada,

que ens feia esclatar el cor.

Quan siguem vells,

eixugarem el plor

amb una rialla tendra

i ens omplirà l'Amor,

que de joves vam aprendre.

Quan siguem vells,

ens escalfarà el foc,

caliu de la nostre casa

i farem viu el record,

d'aquella primera brasa.

Quan siguem vells,

ja no hi haurà

lluita ni queixa,

el cabell serà mes blanc

i mes alt i serè el vol

i obrirem una escletxa,

perquè ens pugui

escalfar el sol.

Quan siguem vells,

entendrem el so del vent,

l'olor de la gespa mullada

i la musica suau

d'harmonia i sentiment,

que ens omplirà el cor de Pau.

... i veurem créixer l'olivera,

fruit d'un llarg i vell esforç

i la seva ombra callada,

ens donarà calma i repòs.

Quan siguem vells, amor meu,

ja no ens caldran les paraules,

escoltarem els estels,

l'un ben a prop de l'altre

Jossie Casanovas