MARI TRINI i PATXI ANDION

No volia desaprofitar aquesta ocasió per parlar de dues persones que, per a mi, han estat força importants. Les lletres de les seves cançons, en uns moments determinats, em van fer escoltar allò que jo sentia, però no acabava de trobar la manera d’expressar.

Parlo de Mari Trini i de Patxi Andion. Malauradament fa poc la Mari Trini ens va deixar amb 61 anys i després d’una llarga malaltia i d’una vida no pas massa fàcil. Ens ha deixat, però, un llegat de poesia que fa un fidel retrat de l’època sense oblidar-ne cap matis.

Quantes vegades he escoltat totes aquelles cançons: "El diario de una mujer, Yo no soy esa, Un hombre marcho, Yo confieso, Palabras, Me marcharé... i les magnifiques interpretacions en francès : "Ne me quitte pas, Milord", etc. etc. Com que no les podem posar totes i per altra banda les podem trobar a la seva web, he volgut fer-li aquest petit i humil homenatge amb dues de les seves cançons: "Amores" que per sort l’he trobada en una versió molt antiga i he pensat que era millor copiar-la que fer-ne una de nova només amb lletra i: "Una estrella en mi jardin". En aquesta sí que he volgut donar-hi una mica el meu toc personal, sinó tot hagués estat massa fàcil.

De Patxi Andion he triat: Me está doliendo una pena perquè crec que, malgrat els anys que fa que la va escriure, ens encaixa força en els moments que estem vivint tots plegats. També d’ell destacaria: El maestro, padre, con toda la mar detrás, etc. etc.

MARI TRINI - UNA ESTRELLA EN MI JARDIN

PATXI ANDION - EL MAESTRO (Les veus del Pamano)

ME ESTÁ DOLIENDO UNA PENA - PATXI ANDION

QUAN TOTHOM VIURÀ D'AMOR - Marina Rossell i Lluís Llach

El 7 d’octubre de 1928 neix a Montreal el poeta i escriptot Raymond Lévesque. L’any 1956 va donar vida a aquesta cançó: “Quand les hommes vivront d’amour”. La van cantar diversos cantants de Quebec i el 1985 la Marina Rossell ens va fer aquest regal: la versiona en català “Quan tothom viurà d’amor” i ens la canta amb Lluís Llach.
Què més podem demanar?

Per a mí aquest tema és un crit desesperat per la pau, una pau entre l’home i totes les circumstàncies que l’envolten, socials, ambientals, polítiques, etc.

Cridem ben fort doncs, com deia la Marina Rossell al final d’una de les moltes versions que li he escoltat: “Pot ser si que ho podrem veure...” perquè aquest desig es converteixi algun dia en una realitat.

Jossie Casanovas

LA BARCA DEL TEMPS - Salvador ESPRIU - Marina ROSSELL

Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners l’any 1913 i mort a Barcelona el 1985.

Fill d’un pare lliberal i d’una mare molt religiosa.

Vivien a Barcelona però tenien una pairal a Arenys (Sinera) on hi passa llargues temporades de vacances. Aquesta casa tenia un petit jardí amb una palmera i 4 arbres que Espriu mitifica en el “Jardí dels cinc arbres” que es va estrenar al Teatre Municipal de Girona.

És un nen alegre, fins que cau greument malalt. Ha de fer repòs durant tres anys i això dóna un tomb important a la seva vida, es torna més tancat i es dedica de ple a la lectura.

Ja a la universitat Empriu destaca entre els companys i fa bons amics, cal destacar, però, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Segurament serien els millors anys de la seva vida. La guerra del 36, ho capgira tot i Espriu es torna solitari i tancat.

La literatura d’Espriu és una reflexió sobre el dolor i la mort, basat en la tradició espiritual de tota la humanitat, a la qual vol integrar la seva aportació. Les fonts fonamentals són la tradició cristiana, però també la tradició egípcia, la mística jueva i la mitologia clàssica.

És tan important la seva obra literària que em seria molt difícil fer-ne una tria. S’ha de llegir, s’ha de conèixer i crec que et sents ple en cada expressió, en cada moment, en cada situació.

Avui, però ens hem de centrar en aquest poema:

LA BARCA DEL TEMPS

Espriu el va escriure l’any 1960. És un cant d’amor doble, dedicat al seu gran amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, però també a la llengua catalana.

A l’Arxiu del Municipi de l’Alguer podem trobar-hi manuscrits i textos d’autors catalans. Entre ells, escrit amb la grafia d’unes majúscules contundents, aquest tribut de Salvador Espriu al seu amic mai no oblidat i a la llengua que tant estima (i que, per les seves particularitats tan especials, queda simbolitzat en el català de l’Alguer: aquest nostre / parlar / de l’Alguer).

La Marina Rossell n’ha fet aquesta meravellosa adaptació aconseguint una perfecta simbiosi entre el text, la veu i la música.

SI UN DIA SÓC TERRA - MAGDA

Persona menuda amb un semblant fràgil. Potser no va ser gaire coneguda, però malgrat tot, les seves cançons es van mantenir en un lloc privilegiat.

La vaig escoltar per primera vegada en una sessió matinal d’aquelles que es feien al Teatre Romea. Deuria ser l’any 1965 o 1966. Ja fa uns quants “mesos”, però em va copsar tant la lletra com la seva veu clara i amb la fermesa d’una persona amb una gran capacitat de comunicació.

Si un dia sóc terra

Si un dia sóc terra, si un dia sóc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. I l'ànima, en l'aire que passa pels pins, i fa aquesta flaire, que avui porto a dins. Si un dia sóc terra, que ho sigui en secret, d'aquesta que els segles han fet i han desfet; d 'aquesta que és nostra, amb pluges i amb fang, amb sol que fa crosta i amb plors que fan sang; que ningú mai no endevini que només un gra de blat creixi fort i s'il·lumini del no-res que hauré donat. Si un dia sóc terra, si un dia sóc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts; d'aquesta que encara puc prendre i besar. i si un dia m'empara més meva serà. Jossie Casanovas

ELS 50 ANYS DE "EL VENT" - RAIMON

Ell va representar molt en uns moments tant difícils de la nostra història.
Per això, he volgut començar el meu blog amb aquesta cançó.



Jossie Casanovas

DE MICA EN MICA (1969) – Joan Manuel Serrat

M’és molt difícil expressar amb paraules el que per a mi representa aquesta cançó.

Sabeu per què? Doncs perquè no defineix un sol sentiment o una determinada situació. En defineix més d’una i ben diferents entre elles. Però no seria just no fer-ne cap comentari essent una de les cançons que m’han arribat a trasbalsar força i que he estat molt de temps sense “poder” escoltar. Només us puc dir, evidentment que no tota fil per randa, que determina diverses situacions, però bàsicament retrata molt clar la mort sobtada d’una amiga i la fugida també una mica sobtada d’aquell primer amor de joventut què no t’adones de l’important que és fins el moment en que el perds.

Encara avui, no m’és fàcil d’escoltar-la.

Jossie Casanovas

En aquell petit cafè on no volen entrar

ni la llum del carrer, ni la gent assenyada,
vaig trobar el teu mirar, melangiós i llunyà
com la boira que neix al port, de matinada.

Et vaig prendre una mà i em vas seguir en la nit
com un gosset perdut que prega una carícia.
Vas omplir de colors la tristor del meu llit,
de vermelles de capvespre i de verds de Galícia.

I el meu racó va a ser
el teu racó també.
Eres jove i bonica.
Vaig començar jugant
i et vaig anar estimant
de mica en mica.

Em vaig acostumar poc a poc al teu nom,
a la teva escalfor i a les teves paraules,
al soroll del teu pas pujant els esglaons
i a la teva manera de parar la taula.

A l'olor de les teves mans que cada nit
voltaven el meu cos com una fina gasa.
Però tot es va ensorrar quan et vaig sentir dir:
"Me'n vaig a buscar el sol. És molt fosca la casa".

"Ningú no m'està esperant.
Gràcies per tot, Joan..."
Eres jove i bonica.
Se'n va anar de repent
el que vaig anar perdent
de mica en mica.

Vaig sentir tant de fred aquelles nits d'estiu.
Vaig maleir mil cops la petita taverna...
Quantes tardes he anat a dur el meu plor al riu.
Quantes nits he passat en blanc, com la lluerna.

Però em vaig acostumar també a viure tot sol
sense estripar els papers, ni les fotografies.
Si tinc fam menjo pa. Si tinc fred encenc foc
i penso: "Si avui plou, demà farà bon dia".

I torno a anar al cafè
i penso que potser
tu eres jove i bonica.
Però, el temps ha anat passant
i jo t'he anat oblidant
de mica en mica.

Què volen aquesta gent (Lluís Serrahima - Maria del Mar Bonet)

Se n’ha parlat i se n’està parlant tant d’aquesta nostra guerra!

Penso que és necessària la memòria històrica, i tant que sí! No podem pas oblidar, però fa tant de mal recordar totes aquelles barbaritats comeses entre germans, entre pares i fills... morts, desesperació, gana, por...

Tothom en va sortir mal parat per una banda o per una altra. És cert, però que a uns se’ls hi va reconèixer i als altres no.

He escollit aquesta cançó, perquè d’una manera molt clara i a la vegada ben senzilla explica una circumstància esfereïdora dels esmentats en segon lloc.

Jossie Casanovas

De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.

La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.

Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.

Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.

Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.

De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.

PARE - Joan Manuel Serrat

Què n’hem fet d’aquest espai que anomenem “El nostre Món”?

El FOC ens està prenent l’AIRE, L’AIGUA baixa morta pels petits rierols i la TERRA, la nostra Terra, s’ha endurit de tant com l’hem maltractada.

A vegades, quan la realitat t’enfosqueix l’optimisme, et posen l’etiqueta de: “pessimista”. Sincerament crec que si no hi posem remei ben aviat i amb fermesa, els hi deixarem un greu problema als nostres néts.

He triat aquesta cançó, perquè ja en el seu moment feia una crida que continua no escoltant ningú.

Jossie Casanovas

Pare

digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca
com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.

Pare
que el riu ja no és el riu.
Pare
abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa
i dèieu vostè...

Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.

Pare
no, no tingueu por,
i digueu que no,
que jo us espero.

Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.