Se n’ha parlat i se n’està parlant tant d’aquesta nostra guerra!
Penso que és necessària la memòria històrica, i tant que sí! No podem pas oblidar, però fa tant de mal recordar totes aquelles barbaritats comeses entre germans, entre pares i fills... morts, desesperació, gana, por...
Tothom en va sortir mal parat per una banda o per una altra. És cert, però que a uns se’ls hi va reconèixer i als altres no.
He escollit aquesta cançó, perquè d’una manera molt clara i a la vegada ben senzilla explica una circumstància esfereïdora dels esmentats en segon lloc.
De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?
"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.
La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.
Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.
Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.
Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.
De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada