JOSEFA CONTIJOCH – Una gran “germana” de Maria-Mercè Marçal

Un bonic dia de primavera de l’any 2007, tot de companyes dels tallers de literatura vam anar fins a Vila Joana, per submergir-nos en l’atmosfera poètica de Verdaguer. Ens vam asseure sota l’Alzina i vam anar construint un petit cercle de poesia, de sentiment i d’amistat.

Una de les companyes va llegir un poema d’una poeta que no coneixia. Renoi, com em van agradar aquells versos! Poc després va resultar que ella, la poeta, era entre nosaltres, com una alumna més, com una companya més. Va llegir un parell de poemes, vam poder xerrar una mica i em vaig prometre que a l’endemà aniria a comprar aquell llibre. Evidentment estic parlant de la Josefa Contijoch.

El dia 14 de juliol d’aquest any vaig anar a comprar “Congesta” de la Josefa Contijoch. A la parada del bus, em vaig asseure tot mirant el llibre que tant m’havia costat de trobar i mai no diríeu qui va arribar a la parada esperant el mateix bus que jo? No cal que us ho digui oi? És fàcil, ben segur que tothom ho heu endevinat. Ella era allà. Li vaig explicar, vam riure una estona i finalment em va dedicar el llibre.

“Per la Jossie en una trobada plena de casualitat! Una abraçada (des del bus...)”.

Ens hem anat trobant diverses vegades a l’Escola, sempre participant en tot com una més. Ens ha ofert xerrades molt interessants sobre dones poetes, la manera d’escriure poesia i moltes altres. La darrera sobre Maria-Mercè Marçal, em va interessar moltissim, tant pel contingut com per l’exposició de petits detalls que desconeixia, però el que em va impactar i molt, van ser dos poemes, un d’ella i un de la Maria-Mercè Marçal.

D’aqui uns segons em posaré seriosa i els escriuré, però abans deixeu-me que us expliqui una nova “casualitat”. Jo era al bus, venia cansada i pensant que volia fer un treball i que necessitava un d’aquests poemes, concretament el de la Josefa, capficada amb els meus pensaments, a l’hora de baixar del bus m’adono que al meus costat hi era ella. A corre cuita, li dono el meu e-mail i al cap d’una estoneta ja el tenia l'ordinador, amb una noteta que deia: “t'adjunto el meu poema, tal com hem quedat a la nostra oficina del bus”.

I ara sí, ara ens poserem seriosos i anem a veure aquests poemes

.

Josefa Contijoch (Les lentes il·lusions)

Perquè teu és el regne i el poder

eximeix-me d'haver de decidir

allibera'm de dir o de no dir

i que caiguin els fets com la destral

i dallin caps i dallin voluntats

i les coses es facin com tu vols.

Aparta de mi el calze del malson

allunya'm l'orfenesa de la sang

ajuda'm a evitar el saqueig del temps

i porta'm a l'oblit de tot el mal

al meu exili en tu i en el teu bé

i a la blanca espiral del buit replè.

Renta allò brut i rega el que és eixut

d'aquesta carn que és dèbil i pateix

perquè teu és el regne de la llum

i meu és el naufragi en negra nit

teu el poder la glòria i l'esplendor

i meva l'aigua fosca de l'oblit.

Pare-esparver que em sotges des del cel ...

Maria-Mercè Marçal (Desglaç)

Jossie Casanovas

ARBEQUINES DE L'AMOR (L'olivera - Quan siguem vells)

ARBEQUINES DE L’AMOR

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!

Per dessota l’olivar,
amor sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor
ai!, les butxaques del vent!

Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’oliver!

Maria –Mercè Marçal
SAL OBERTA

Llegint el poema “Arbequines de l’amor” de Maria-Mercè Marçal, sense saber com, m’he trobat a la mà la clau que obre aquell calaix que tenim a les golfes, quasi sempre ple a vessar. És on hi anem apilant sentiments i emocions que no hem acabat de pair, perquè encara ens fan nosa. He agafat la clau i sense pensar-m’ho gaire, perquè si no, no hi pujo, he pujat a les golfes i n’hi he tret un bocinet de sentiment, expressat en aquestes quatre ratlles que he procurat amanir amb alguna imatge i una mica de música.

QUAN SIGUEM VELLS (L'OLIVERA)

Quan siguem vells, ens mirarem als ulls... i recordarem tantes coses!

L'abraçada amagada,

aquell petó silenciós

i la força d'una mirada,

que ens feia esclatar el cor.

Quan siguem vells,

eixugarem el plor

amb una rialla tendra

i ens omplirà l'Amor,

que de joves vam aprendre.

Quan siguem vells,

ens escalfarà el foc,

caliu de la nostre casa

i farem viu el record,

d'aquella primera brasa.

Quan siguem vells,

ja no hi haurà

lluita ni queixa,

el cabell serà mes blanc

i mes alt i serè el vol

i obrirem una escletxa,

perquè ens pugui

escalfar el sol.

Quan siguem vells,

entendrem el so del vent,

l'olor de la gespa mullada

i la musica suau

d'harmonia i sentiment,

que ens omplirà el cor de Pau.

... i veurem créixer l'olivera,

fruit d'un llarg i vell esforç

i la seva ombra callada,

ens donarà calma i repòs.

Quan siguem vells, amor meu,

ja no ens caldran les paraules,

escoltarem els estels,

l'un ben a prop de l'altre

Jossie Casanovas

MARIA-MERCÈ MARÇAL - Sóc culpable

Les “mares, germanes,... literàries” de Maria-Mercè Marçal --– LUISA MURARO

El llibre “Sota el signe del Drac” de Maria-Mercè Marçal comença amb un text de Mercè Ibarz: “Silencis, interrupcions, mites”. Mercè Ibarz ja fa esment que “Marçal va llegir amb intensitat, i sobretot va rellegir, va reveure un i altre cop, algunes autores. Les buscava en tant que mares/ties/germanes espirituals i conceptuals”. En aquest punt fa una relació de noms i entre ells apareix el de Luisa Muraro.

Luisa Muraro va néixer l’any 1940 a Maggiore. Coneix Maria-Mercè Marçal sobre l’any 1994. Aquest any és quan consolida el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del PEN Club, organitza trobades, homenatges, taules rodones, sobretot en els camps de la poesia i l'assaig. També col·labora amb el grup "Filosofia i gènere" de la Universitat de Barcelona coordinat per Fina Birulés, la seva companya, i és quan estableix la seva relació amb la filòsofa italiana Luisa Muraro.

Poema de Maria Antònia Salvà (1869-1958) musicat per Maria del Mar Bonet

            D'UN CACTUS

 

Com rèptil monstruós de pell clapada,

d'entranya llefiscosa, era ajocat

al seu recó bevent la solellada.

De sobte, sa malícia desvetllada,

enrevisclant-se va esquerdar el test.

Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,

dalt una paret seca fou llançat,

i al cap de temps, damunt les pedres dures,

furgant per les llivanyes i juntures,

trobí el vell drac encara aferrissat.

Sobre aquest poema que vincula la idea de la supervivència a la d’un ésser monstruós, Luisa Muraro diu: "li falta la justa mesura, aquella que només pot donar la confrontació amb les pròpies semblants i la figura -encara negada i gairebé inexistent- de l’autoritat femenina”.

Seguint en aquesta mateixa línia hi ha unes paraules de Maria-Mercè Marçal que m’han agradat força: ... “Perquè en el silenci femení normatiu que el patriarcat va decretar des dels orígens, l'autoimatge de la dona que escriu té una secreta vinculació amb el monstruós, amb un sentiment de mancança o d’excés –o no hi arriba o bé sobrepassa els límits i no hi cap”.

En un dels seus llibres traduït al castellà l’any 1995 "El orden simbólico de la madre" Luisa Muraro deixa clar que és el pare qui imposa la llei i organitza el món, deixant en un pla d’inferioritat o fins i tot excloent la dona. També afirma que cap de nosaltres podríem arribar a veure una societat feta a la mesura de les dones. “Si s’hi arriba d’aquí uns 500 anys, -diu Maria-Mercè Marçal- aleshores podrem parlar de llibertat femenina”.

Luisa Muraro en moltes de les seves obres ens deixa molt clar com actuen els mecanismes de poder que entren en joc en el seu procés de formació i quan parla de poder, no es refereix només al poder d’autoritat, sinó a un poder global i generalitzat que ha fet molt difícil du a terme la tasca de totes aquestes dones, gràcies a les quals avui hem pogut avançar un bon tros, sense oblidar que encara queda molt de camí per recórrer.

Jossie Casanovas