ARBEQUINES DE L'AMOR (L'olivera - Quan siguem vells)

ARBEQUINES DE L’AMOR

Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!

Per dessota l’olivar,
amor sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor
ai!, les butxaques del vent!

Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’oliver!

Maria –Mercè Marçal
SAL OBERTA

Llegint el poema “Arbequines de l’amor” de Maria-Mercè Marçal, sense saber com, m’he trobat a la mà la clau que obre aquell calaix que tenim a les golfes, quasi sempre ple a vessar. És on hi anem apilant sentiments i emocions que no hem acabat de pair, perquè encara ens fan nosa. He agafat la clau i sense pensar-m’ho gaire, perquè si no, no hi pujo, he pujat a les golfes i n’hi he tret un bocinet de sentiment, expressat en aquestes quatre ratlles que he procurat amanir amb alguna imatge i una mica de música.

QUAN SIGUEM VELLS (L'OLIVERA)

Quan siguem vells, ens mirarem als ulls... i recordarem tantes coses!

L'abraçada amagada,

aquell petó silenciós

i la força d'una mirada,

que ens feia esclatar el cor.

Quan siguem vells,

eixugarem el plor

amb una rialla tendra

i ens omplirà l'Amor,

que de joves vam aprendre.

Quan siguem vells,

ens escalfarà el foc,

caliu de la nostre casa

i farem viu el record,

d'aquella primera brasa.

Quan siguem vells,

ja no hi haurà

lluita ni queixa,

el cabell serà mes blanc

i mes alt i serè el vol

i obrirem una escletxa,

perquè ens pugui

escalfar el sol.

Quan siguem vells,

entendrem el so del vent,

l'olor de la gespa mullada

i la musica suau

d'harmonia i sentiment,

que ens omplirà el cor de Pau.

... i veurem créixer l'olivera,

fruit d'un llarg i vell esforç

i la seva ombra callada,

ens donarà calma i repòs.

Quan siguem vells, amor meu,

ja no ens caldran les paraules,

escoltarem els estels,

l'un ben a prop de l'altre

Jossie Casanovas

MARIA-MERCÈ MARÇAL - Sóc culpable

Les “mares, germanes,... literàries” de Maria-Mercè Marçal --– LUISA MURARO

El llibre “Sota el signe del Drac” de Maria-Mercè Marçal comença amb un text de Mercè Ibarz: “Silencis, interrupcions, mites”. Mercè Ibarz ja fa esment que “Marçal va llegir amb intensitat, i sobretot va rellegir, va reveure un i altre cop, algunes autores. Les buscava en tant que mares/ties/germanes espirituals i conceptuals”. En aquest punt fa una relació de noms i entre ells apareix el de Luisa Muraro.

Luisa Muraro va néixer l’any 1940 a Maggiore. Coneix Maria-Mercè Marçal sobre l’any 1994. Aquest any és quan consolida el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del PEN Club, organitza trobades, homenatges, taules rodones, sobretot en els camps de la poesia i l'assaig. També col·labora amb el grup "Filosofia i gènere" de la Universitat de Barcelona coordinat per Fina Birulés, la seva companya, i és quan estableix la seva relació amb la filòsofa italiana Luisa Muraro.

Poema de Maria Antònia Salvà (1869-1958) musicat per Maria del Mar Bonet

            D'UN CACTUS

 

Com rèptil monstruós de pell clapada,

d'entranya llefiscosa, era ajocat

al seu recó bevent la solellada.

De sobte, sa malícia desvetllada,

enrevisclant-se va esquerdar el test.

Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,

dalt una paret seca fou llançat,

i al cap de temps, damunt les pedres dures,

furgant per les llivanyes i juntures,

trobí el vell drac encara aferrissat.

Sobre aquest poema que vincula la idea de la supervivència a la d’un ésser monstruós, Luisa Muraro diu: "li falta la justa mesura, aquella que només pot donar la confrontació amb les pròpies semblants i la figura -encara negada i gairebé inexistent- de l’autoritat femenina”.

Seguint en aquesta mateixa línia hi ha unes paraules de Maria-Mercè Marçal que m’han agradat força: ... “Perquè en el silenci femení normatiu que el patriarcat va decretar des dels orígens, l'autoimatge de la dona que escriu té una secreta vinculació amb el monstruós, amb un sentiment de mancança o d’excés –o no hi arriba o bé sobrepassa els límits i no hi cap”.

En un dels seus llibres traduït al castellà l’any 1995 "El orden simbólico de la madre" Luisa Muraro deixa clar que és el pare qui imposa la llei i organitza el món, deixant en un pla d’inferioritat o fins i tot excloent la dona. També afirma que cap de nosaltres podríem arribar a veure una societat feta a la mesura de les dones. “Si s’hi arriba d’aquí uns 500 anys, -diu Maria-Mercè Marçal- aleshores podrem parlar de llibertat femenina”.

Luisa Muraro en moltes de les seves obres ens deixa molt clar com actuen els mecanismes de poder que entren en joc en el seu procés de formació i quan parla de poder, no es refereix només al poder d’autoritat, sinó a un poder global i generalitzat que ha fet molt difícil du a terme la tasca de totes aquestes dones, gràcies a les quals avui hem pogut avançar un bon tros, sense oblidar que encara queda molt de camí per recórrer.

Jossie Casanovas

ALGUN DIA SENSE PRESSES...

Algun dia, sense presses, tornaré a passejar per aquells boscos, la gespa humitejarà els meus peus descalços, les petites branques m’abraçaran en cada nova petjada i aquells gegantins arbres m’aixoplugaran del sol i de la pluja.

Retrobaré la vella cabana i posaré al damunt de la taula, un pomet de les senzilles flors que hauré anat collint pel camí. Encendré una bona foguera i des de la finestra et cercaré en un dels estels que tot i que són tan llunyans, jo sento tan propers.

Jossie Casanovas

UNA TAULA

Va ser un mes de juliol. S'apropava el meu aniversari i em van convidar a sopar. Aquell racó i ...aquella taula! era quelcom més que quatre potes que aguantaven un tros de fusta. Aquella taula era el miracle des d'on la realitat es convertia en el suport de l'ànima que em transmetia la seguretat que tanta falta em feia.

Acabava de néixer per fer-me feliç, per deixar que m'hi recolzés , per escoltar-me i entendre tot el que jo sentia en aquells moments.

Avui, després de molts i molts estius, he tornat al mateix indret. M'ha costat trobar la taula (li vaig fer un petit senyal) però finalment l'he reconeguda. Era en un raconet. L'havien vestit amb una roba molt bonica (per dissimular les ferides ja molt antigues, segurament, irreparables) i al seu damunt totes aquelles coses dolces que arrodoneixen un bon àpat .

Me n'he anat contenta. La meva confident encara és viva i li han assignat una feina lleugera.

No sé pas si m'ha reconegut, però jo diria que el petit pastis de xocolata m'ha esboçat un petit somriure.

Jossie Casanovas