Les “mares, germanes,... literàries” de Maria-Mercè Marçal --– LUISA MURARO

El llibre “Sota el signe del Drac” de Maria-Mercè Marçal comença amb un text de Mercè Ibarz: “Silencis, interrupcions, mites”. Mercè Ibarz ja fa esment que “Marçal va llegir amb intensitat, i sobretot va rellegir, va reveure un i altre cop, algunes autores. Les buscava en tant que mares/ties/germanes espirituals i conceptuals”. En aquest punt fa una relació de noms i entre ells apareix el de Luisa Muraro.

Luisa Muraro va néixer l’any 1940 a Maggiore. Coneix Maria-Mercè Marçal sobre l’any 1994. Aquest any és quan consolida el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del PEN Club, organitza trobades, homenatges, taules rodones, sobretot en els camps de la poesia i l'assaig. També col·labora amb el grup "Filosofia i gènere" de la Universitat de Barcelona coordinat per Fina Birulés, la seva companya, i és quan estableix la seva relació amb la filòsofa italiana Luisa Muraro.

Poema de Maria Antònia Salvà (1869-1958) musicat per Maria del Mar Bonet

            D'UN CACTUS

 

Com rèptil monstruós de pell clapada,

d'entranya llefiscosa, era ajocat

al seu recó bevent la solellada.

De sobte, sa malícia desvetllada,

enrevisclant-se va esquerdar el test.

Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,

dalt una paret seca fou llançat,

i al cap de temps, damunt les pedres dures,

furgant per les llivanyes i juntures,

trobí el vell drac encara aferrissat.

Sobre aquest poema que vincula la idea de la supervivència a la d’un ésser monstruós, Luisa Muraro diu: "li falta la justa mesura, aquella que només pot donar la confrontació amb les pròpies semblants i la figura -encara negada i gairebé inexistent- de l’autoritat femenina”.

Seguint en aquesta mateixa línia hi ha unes paraules de Maria-Mercè Marçal que m’han agradat força: ... “Perquè en el silenci femení normatiu que el patriarcat va decretar des dels orígens, l'autoimatge de la dona que escriu té una secreta vinculació amb el monstruós, amb un sentiment de mancança o d’excés –o no hi arriba o bé sobrepassa els límits i no hi cap”.

En un dels seus llibres traduït al castellà l’any 1995 "El orden simbólico de la madre" Luisa Muraro deixa clar que és el pare qui imposa la llei i organitza el món, deixant en un pla d’inferioritat o fins i tot excloent la dona. També afirma que cap de nosaltres podríem arribar a veure una societat feta a la mesura de les dones. “Si s’hi arriba d’aquí uns 500 anys, -diu Maria-Mercè Marçal- aleshores podrem parlar de llibertat femenina”.

Luisa Muraro en moltes de les seves obres ens deixa molt clar com actuen els mecanismes de poder que entren en joc en el seu procés de formació i quan parla de poder, no es refereix només al poder d’autoritat, sinó a un poder global i generalitzat que ha fet molt difícil du a terme la tasca de totes aquestes dones, gràcies a les quals avui hem pogut avançar un bon tros, sense oblidar que encara queda molt de camí per recórrer.

Jossie Casanovas

ALGUN DIA SENSE PRESSES...

Algun dia, sense presses, tornaré a passejar per aquells boscos, la gespa humitejarà els meus peus descalços, les petites branques m’abraçaran en cada nova petjada i aquells gegantins arbres m’aixoplugaran del sol i de la pluja.

Retrobaré la vella cabana i posaré al damunt de la taula, un pomet de les senzilles flors que hauré anat collint pel camí. Encendré una bona foguera i des de la finestra et cercaré en un dels estels que tot i que són tan llunyans, jo sento tan propers.

Jossie Casanovas

UNA TAULA

Va ser un mes de juliol. S'apropava el meu aniversari i em van convidar a sopar. Aquell racó i ...aquella taula! era quelcom més que quatre potes que aguantaven un tros de fusta. Aquella taula era el miracle des d'on la realitat es convertia en el suport de l'ànima que em transmetia la seguretat que tanta falta em feia.

Acabava de néixer per fer-me feliç, per deixar que m'hi recolzés , per escoltar-me i entendre tot el que jo sentia en aquells moments.

Avui, després de molts i molts estius, he tornat al mateix indret. M'ha costat trobar la taula (li vaig fer un petit senyal) però finalment l'he reconeguda. Era en un raconet. L'havien vestit amb una roba molt bonica (per dissimular les ferides ja molt antigues, segurament, irreparables) i al seu damunt totes aquelles coses dolces que arrodoneixen un bon àpat .

Me n'he anat contenta. La meva confident encara és viva i li han assignat una feina lleugera.

No sé pas si m'ha reconegut, però jo diria que el petit pastis de xocolata m'ha esboçat un petit somriure.

Jossie Casanovas

SALVADOR ESPRIU - Les roses recordades

Les roses recordades

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrere
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors,i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
Salvador Espriu

IMATGES RELACIONADES AMB ATENEA (ATENA)

Deesa identificada a Roma amb Minerva, filla de Zeus i de Metis. Va ajudar a Ulises a tornar a Ítaca. Anomenada la Deesa de la raó i Deesa dels ulls brillants com l'òliba. Relacionada també amb l'olivera.