El dia 13 vam poder gaudir d’una xerrada molt interessant sobre la NOVA CANÇÓ.El professor de l’Escola Jordi Giró ens va fer reviure d’una manera molt intensa tota una època que, les que ja hem passat dels 40... i uns quants més, recordem molt especialment. Se’ns despertàvem sentiments, il•lusions, passions, veníem “d’un silenci antic i molt llarg, que no, resignat”, com diu en Raimon i ens vam posar “les piles “ de cop.Ens demaneu que apuntem alguna cosa que haguem trobat interessant d’aquesta conferència. Em va agradar el plantejament, la forma, les explicacions de cada etapa i la “perla” final que ens va deixar a tots ben emocionats amb el comiat de l’Ovidi Montllor.
No volia desaprofitar aquesta ocasió per parlar de dues persones que, per a mi, han estat força importants. Les lletres de les seves cançons, en uns moments determinats, em van fer escoltar allò que jo sentia, però no acabava de trobar la manera d’expressar.
Parlo de Mari Trini i de Patxi Andion. Malauradament fa poc la Mari Trini ens va deixar amb 61 anys i després d’una llarga malaltia i d’una vida no pas massa fàcil. Ens ha deixat, però, un llegat de poesia que fa un fidel retrat de l’època sense oblidar-ne cap matis.
Quantes vegades he escoltat totes aquelles cançons: "El diario de una mujer, Yo no soy esa, Un hombre marcho, Yo confieso, Palabras, Me marcharé... i les magnifiques interpretacions en francès : "Ne me quitte pas, Milord", etc. etc. Com que no les podem posar totes i per altra banda les podem trobar a la seva web, he volgut fer-li aquest petit i humil homenatge amb dues de les seves cançons: "Amores" que per sort l’he trobada en una versió molt antiga i he pensat que era millor copiar-la que fer-ne una de nova només amb lletra i: "Una estrella en mi jardin". En aquesta sí que he volgut donar-hi una mica el meu toc personal, sinó tot hagués estat massa fàcil.
De Patxi Andion he triat: Me está doliendo una pena perquè crec que, malgrat els anys que fa que la va escriure, ens encaixa força en els moments que estem vivint tots plegats. També d’ell destacaria: El maestro, padre, con toda la mar detrás, etc. etc.
El 7 d’octubre de1928 neix a Montreal el poeta i escriptot Raymond Lévesque. L’any 1956 va donar vida a aquesta cançó: “Quand les hommes vivront d’amour”. La van cantar diversos cantants de Quebec i el1985 la Marina Rossell ens va fer aquest regal: la versiona en català “Quan tothom viurà d’amor” i ens la canta amb Lluís Llach.
Què més podem demanar?
Per a mí aquest tema és un crit desesperat per la pau, una pau entre l’home i totes les circumstàncies que l’envolten, socials, ambientals, polítiques, etc.
Cridem ben fort doncs, com deia la Marina Rossell al final d’una de les moltes versions que li he escoltat:“Pot ser si que ho podrem veure...” perquè aquest desig es converteixi algun dia en una realitat.
Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners l’any 1913 i mort a Barcelona el 1985.
Fill d’un pare lliberal i d’una mare molt religiosa.
Vivien a Barcelona però tenien una pairal a Arenys (Sinera) on hi passa llargues temporades de vacances. Aquesta casa tenia un petit jardí amb una palmera i 4 arbres que Espriu mitifica en el “Jardí dels cinc arbres” que es va estrenar al Teatre Municipal de Girona.
És un nen alegre, fins que cau greument malalt. Ha de fer repòs durant tres anys i això dóna un tomb important a la seva vida, es torna més tancat i es dedica de ple a la lectura.
Ja a la universitat Empriu destaca entre els companys i fa bons amics, cal destacar, però, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Segurament serien els millors anys de la seva vida. La guerra del 36, ho capgira tot i Espriu es torna solitari i tancat.
La literatura d’Espriu és una reflexió sobre el dolor i la mort, basat en la tradició espiritual de tota la humanitat, a la qual vol integrar la seva aportació. Les fonts fonamentals són la tradició cristiana, però també la tradició egípcia, la mística jueva i la mitologia clàssica.
És tan important la seva obra literària que em seria molt difícil fer-ne una tria. S’ha de llegir, s’ha de conèixer i crec que et sents ple en cada expressió, en cada moment, en cada situació.
Avui, però ens hem de centrar en aquest poema:
LA BARCA DEL TEMPS
Espriuel va escriure l’any 1960. Ésun cant d’amor doble, dedicat al seu gran amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, però també a la llengua catalana.
A l’Arxiu del Municipi de l’Alguer podem trobar-hi manuscrits i textos d’autors catalans. Entre ells, escrit amb la grafia d’unes majúscules contundents, aquest tribut de Salvador Espriu al seu amic maino oblidat i a la llengua que tant estima (i que, per les seves particularitats tan especials, queda simbolitzat en el català de l’Alguer: aquest nostre / parlar / de l’Alguer).
La Marina Rossell n’ha fet aquesta meravellosa adaptació aconseguint una perfecta simbiosi entre el text, la veu i la música.