ELS 50 ANYS DE "EL VENT" - RAIMON

Ell va representar molt en uns moments tant difícils de la nostra història.
Per això, he volgut començar el meu blog amb aquesta cançó.



Jossie Casanovas

DE MICA EN MICA (1969) – Joan Manuel Serrat

M’és molt difícil expressar amb paraules el que per a mi representa aquesta cançó.

Sabeu per què? Doncs perquè no defineix un sol sentiment o una determinada situació. En defineix més d’una i ben diferents entre elles. Però no seria just no fer-ne cap comentari essent una de les cançons que m’han arribat a trasbalsar força i que he estat molt de temps sense “poder” escoltar. Només us puc dir, evidentment que no tota fil per randa, que determina diverses situacions, però bàsicament retrata molt clar la mort sobtada d’una amiga i la fugida també una mica sobtada d’aquell primer amor de joventut què no t’adones de l’important que és fins el moment en que el perds.

Encara avui, no m’és fàcil d’escoltar-la.

Jossie Casanovas

En aquell petit cafè on no volen entrar

ni la llum del carrer, ni la gent assenyada,
vaig trobar el teu mirar, melangiós i llunyà
com la boira que neix al port, de matinada.

Et vaig prendre una mà i em vas seguir en la nit
com un gosset perdut que prega una carícia.
Vas omplir de colors la tristor del meu llit,
de vermelles de capvespre i de verds de Galícia.

I el meu racó va a ser
el teu racó també.
Eres jove i bonica.
Vaig començar jugant
i et vaig anar estimant
de mica en mica.

Em vaig acostumar poc a poc al teu nom,
a la teva escalfor i a les teves paraules,
al soroll del teu pas pujant els esglaons
i a la teva manera de parar la taula.

A l'olor de les teves mans que cada nit
voltaven el meu cos com una fina gasa.
Però tot es va ensorrar quan et vaig sentir dir:
"Me'n vaig a buscar el sol. És molt fosca la casa".

"Ningú no m'està esperant.
Gràcies per tot, Joan..."
Eres jove i bonica.
Se'n va anar de repent
el que vaig anar perdent
de mica en mica.

Vaig sentir tant de fred aquelles nits d'estiu.
Vaig maleir mil cops la petita taverna...
Quantes tardes he anat a dur el meu plor al riu.
Quantes nits he passat en blanc, com la lluerna.

Però em vaig acostumar també a viure tot sol
sense estripar els papers, ni les fotografies.
Si tinc fam menjo pa. Si tinc fred encenc foc
i penso: "Si avui plou, demà farà bon dia".

I torno a anar al cafè
i penso que potser
tu eres jove i bonica.
Però, el temps ha anat passant
i jo t'he anat oblidant
de mica en mica.

Què volen aquesta gent (Lluís Serrahima - Maria del Mar Bonet)

Se n’ha parlat i se n’està parlant tant d’aquesta nostra guerra!

Penso que és necessària la memòria històrica, i tant que sí! No podem pas oblidar, però fa tant de mal recordar totes aquelles barbaritats comeses entre germans, entre pares i fills... morts, desesperació, gana, por...

Tothom en va sortir mal parat per una banda o per una altra. És cert, però que a uns se’ls hi va reconèixer i als altres no.

He escollit aquesta cançó, perquè d’una manera molt clara i a la vegada ben senzilla explica una circumstància esfereïdora dels esmentats en segon lloc.

Jossie Casanovas

De matinada han trucat,
són al replà de l'escala;
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.

Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

"El seu fill, que no és aquí?"
"N'és adormit a la cambra.
Què li volen al meu fill?"
El fill mig es desvetllava.

La mare ben poc en sap,
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n'estava.

Dies fa que parla poc
i cada nit s'agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d'alba.

Encara no ben despert
ja sent viva la trucada,
i es llença pel finestral,
a l'asfalt d'una volada.

Els que truquen resten muts,
menys un d'ells, potser el que mana,
que s'inclina pel finestral.
Darrere xiscla la mare.

De matinada han trucat,
la llei una hora assenyala.
Ara l'estudiant és mort,
n'és mort d'un truc a trenc d'alba.

PARE - Joan Manuel Serrat

Què n’hem fet d’aquest espai que anomenem “El nostre Món”?

El FOC ens està prenent l’AIRE, L’AIGUA baixa morta pels petits rierols i la TERRA, la nostra Terra, s’ha endurit de tant com l’hem maltractada.

A vegades, quan la realitat t’enfosqueix l’optimisme, et posen l’etiqueta de: “pessimista”. Sincerament crec que si no hi posem remei ben aviat i amb fermesa, els hi deixarem un greu problema als nostres néts.

He triat aquesta cançó, perquè ja en el seu moment feia una crida que continua no escoltant ningú.

Jossie Casanovas

Pare

digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca
com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.

Pare
que el riu ja no és el riu.
Pare
abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa
i dèieu vostè...

Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.

Pare
no, no tingueu por,
i digueu que no,
que jo us espero.

Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.